7.7.04

Les granotes dins la nata

"Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb nata.

De seguida van adornar-se que s'enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espesa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven com cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d'elles va dir en veu alta: "No puc més. És impossible sortir d'aquí. En aquesta matèria no s'hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril".

Dit això, va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l'espès líquid blanc.

L'altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: "No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però encara que s'apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l'ultim alè. No vull morir ni un segons abans que arribi la meva hora".

Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.

I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i saccejar-se, la nata es va convertir en mantega.

La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins la vora del recipient. Des d'allà va poder tornar a casa raucant alegrement."


Font: de M. Menapace, Cuentos rodados, ed. Sal Terrae, Santander 1998.

(Jorge Bucay, 2004)


6.7.04

El veritable valor de l'anell

Aquesta és la història d'un jove que va acudir a un savi a la recerca d'ajuda:

"-Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i força ruc. ¿Com puc millorar? ¿Què puc fer perquè em valorin més?

El mestre, sense mirar-lo, li va dir: "Ho sento molt, noi. No puc ajudar-te, perquè abans he de resoldre el meu problema. Potser més tard...". I, després d'una pausa, va afegir: "Si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquesta qüestió amb més rapidesa i després potser et podria ajudar...".

-E... encantat, mestre -va vacil·lar el jove sentint que, novament, se'l desvalorava i es posposaven les seves necessitats.

-Bé -va continuar el mestre. Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i, donant-lo al noi, va afegir-: Agafa el cavall que hi ha allà fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que n'obtingui la major quantitat possible, i no acceptis menys d'una moneda d'or. Vés i torna amb la moneda tan de pressa com puguis.

El jove va agafar l'anell i se'n va anar. Així que va arribar al mercat va començar a oferir l'anell als mercaders, que se'l miraven amb un cert interés fins que el jove deia el que en demanava.

Quan el noi mencionava la moneda d'or, uns reien, altres li giraven la cara i només un ancià va ser prou amable d'explicar-li que una moneda d'or era massa valuosa per donar-la a canvi d'un anell. Amb l'afany d'ajudar, algú va aferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or i va rebutjar l'oferta.

Després d'oferir la joia a totes les persones amb qui es creuava pel mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va pujar al cavall i se'n va tornar.

Com hauria desitjat el jove tenir una moneda d'or per donar-la al mestre i alliberar-lo de la seva preocupació per poder, finalment, rebre el seu consell i ajut.

Va entrar a l'habitació.

-Mestre -va dir-, ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú sobre el veritable valor de l'anell.

-Això que has dit és molt important, jove amic -va contestar el mestre somrient-. Hem de saber, abans que res, el veritable valor de l'anell. Torna a pujar al teu cavall i vés al joier. ¿Qui ho pot saber millor que ell? Digues-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quant te'n donaria. Però no importa el que t'ofereixi: no l'hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar.

El joier va examinar l'anell sota el llum d'oli, el va mirar amb lupa, el va pesar i després li va dir al noi:

-Digues al mestre, noi, que si el vol vendre ara mateix no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d'or pel seu anell.

-¿Cinquanta-vuit monedes? -va exclamar el jove.

-Sí -va replicar el joier-. Sé que, amb temps, podríem obtenir-ne gairebé setanta monedes, però si la venda és urgent...

El jove va córrer emocionat cap a casa del mestre per explicar-li el que havia succeït.

-Seu -li va dir el mestre després d'escoltar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. ¿Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

I, dient això, es va tornar a posar l'anell al dit petit de la mà esquerra."


Font: d'un conte sefardita relatat familiarment.

(Jorge Bucay, 2004)


5.7.04

L'elefant encadenat


"Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. Em cridava especialment l'atenció l'elefant que, com vaig saber més tard, era l'animal preferit dels altres nens. Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d'un pes, una mida, i una força descomunals... Però després de l'actuació i fins poc abans de tornar a l'escenari, l'elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes.

L'estaca, però, només era un minúscul bocí de fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres de terra. I tot i que la cadena era groixuda i poderosa, em semblava obvi que un animal capaç d'arrencar un arbre de soca-rel amb la seva força, havia de poder alliberar-se amb facilitat l'estaca i fugir.

El misteri encara em sembla evident.

¿Què el subjecta doncs?

¿Perquè no fuig?

Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava en la saviesa de la gent gran. Vaig preguntar doncs a un mestre, un pare o un oncle pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat.

Llavors vaig fer la pregunta òbvia: "si està ensinistrat ¿per què el lliguen?"

No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri de l'elefant i l'estaca, i només me'n recordava quan em trobava amb altres nens que també s'havien fet aquella pregunta alguna vegada.

Fa alguns anys vaig descobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta:

L'elefant del circ no s'escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de que era molt, molt petit.

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l'elefant indefens acabat de néixer subjectat a l'estaca. Estic segur que, en aquell moment, l'elefantet va empènyer, va estirar i suar tractant d'alliberar-se. I, malgrat els seus esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.

Vaig imaginar que s'adormia esgotat i que, l'endemà, ho tornava a provar, i l'endemà següent, i l'altre... Fins que, un dia, un dia terrible per la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí.

Aquell elefant enorme i poderós que veiem al circ no s'escapa perquè, el pobre, creu que no pot.

Té gravat el record de la impotència que va sentir poc després de néixer.

I el pitjor és que mai més ha tornat a qüestionar-se seriosament aquell record.

Mai, mai més va tornar a posar a prova la seva força..."


Font: de la imaginació de l'autor.

(Jorge Bucay, 2004)